Pedagogia líquida per a una educació sòlida: a propòsit de Bauman

Description
Pedagogia líquida per a una educació sòlida: a propòsit de Bauman

Please download to get full document.

View again

of 8
All materials on our website are shared by users. If you have any questions about copyright issues, please report us to resolve them. We are always happy to assist you.
Information
Category:

Articles & News Stories

Publish on:

Views: 2 | Pages: 8

Extension: PDF | Download: 0

Share
Tags
Transcript
  Pedagogia líquida per a una educació sòlida: apropòsit de Bauman Enric Prats «La contradicció feixuc–lleuger és la més misteriosa i ambigua de totes» (Kundera, 1984) Si un fenomen expressa rotundament la tensió mostrada per la citació decapçalera aquest és, sens dubte, el cas de l’educació. I segurament encaramés la seva reflexió acadèmica: la pedagogia. La crisi de la pedagogia, si n’hiha, és una crisi de creixement, d’expansió, com la del capitalisme. La dificul-tat per escatir, amb una certa fiabilitat, allò que és recomanable d’allò refusa-ble, prové sens dubte del pecat srcinal de la pedagogia: no és fàcil alhora dirmissa i tocar la campana. La clara identificació, per confusió, entre l’objecte iel subjecte de la pedagogia fa complexa aquesta tasca. En altres paraules,ens intuïm capaços alhora d’explicar i de disposar, de descriure i de prescriu-re; creiem que podem combinar una funció explicativa, d’anàlisi de la realitat,amb una funció normativa, de caràcter ordenador. I no ens adonem que ladescripció ja és valoració en si mateixa. Només descrivim allò a què donemun «cert» valor.El debat entre relativisme i absolutisme, en educació, va morir abans decomençar, però els historiadors encara ens han d’informar de la seva data dedefunció. Des dels defensors de la necessitat de relativitzar el coneixement(potser encara més des d’aquesta «nova» universalització del saber), finsaquells que reclamen que, de coneixement, (com de cultura, la que fem elshumans i les humanes) només n’hi ha un, el ventall de posicions pedagògi-ques en els darrers dos segles ha estat ampli i extens. La rigidesa d’ambduesactituds queda reflectida en l’allunyament progressiu dels autoanomenatspràctics de l’educació: docents i mestres, en general, fugen d’aquest debat perles pregones contradiccions o tensions que impliquen. D’aquest fet prové laprematura data de defunció. Però això no exclou que n’haguem de parlar,sobretot a causa del panorama que ens ha llegat el pensament pedagògic deles darreres dècades i, no oblidem-ho, la política educativa duta a terme acasa nostra en aquest mateix període. De ben segur, aquesta i aquell, políti-ca educativa i pensament pedagògic, són autoreferencials i no s’expliquen l’unsense l’altre.No ens agrada la societat que ens envolta, diem, i hem d’educar amb unsparàmetres i uns valors que difícilment trobarem al carrer: el diagnòstic sobrela societat i els educadors adients no és senzill, però la dificultat no rau aquí,317 Reflexions Bibliogràfiques  318 Temps d’Educació, 28 2n semestre 2003 / 1r semestre 2004 sinó en els criteris per realitzar aquest diagnòstic. Bauman ens ha posat sobrealerta amb dos textos importants per als pedagogs i també per als educadors,si és que escau aquesta diferenciació 1 . Davant de la dicotomia entre moderni-tat i postmodernitat, Bauman ens proposa pensar en termes de modernitatpesada i modernitat lleugera: els temps que corren, i molt en pedagogia, nosón gaire favorables al pensament sòlid i consistent, i més aviat s’imposen lessolucions a curt termini, amb poca o gens reflexió teòrica, sense lectures his-tòriques ni projecció al futur. I és que el projecte de la modernitat, ambBauman, surt de la liquadora o la batedora que va imposar el que d’altres vananomenar la postmodernitat  . Tot robant l’adjectiu, voldríem també etiquetar depedagogia líquida aquella manera de fer i pensar sobre educació caracteritza-da per la provisionalitat, la inconsistència i l’anar tirant; una pedagogia quedetectem en moltes de les reflexions i també les actituds de professionals del’educació. Lluny, però, de qualsevol connotació negativa, la pedagogia líqui-da pot ser la solució realista a molts dels mals que afecten el sistema educa-tiu: davant de la rigidesa de les administracions, s’imposa la flexibilitat de cadadia; davant de la feixuguesa teòrica, cal lleugeresa en l’acció; davant de l’en-carcarament de la càtedra, la plasticitat i l’elasticitat que exigeix l’aula.Abans d’arribar, però, al nucli dur de l’argumentació de Bauman, cal quepassem per unes breus fases intermèdies, dedicades a estudiar nocions comara l’emancipació, el paper de l’individu, la relació espai–temps en temps demodernitat líquida, la feina i, per tancar, la comunitat. De fet, ens obliga areplantejar quina educació i per a quins educands, sens dubte, però també perpart de quins educadors. Llibertat individual i modernitat líquida Bauman destil·la els temes amb una paraula fàcil i un raonament ordenat isenzill. Gairebé podríem dir que s’aplica a ell mateix la condició de pensamentliquat, provisional, de posar i treure quan calgui. Com dèiem, aquesta caracte-rística no s’ha d’entendre en un sentit negatiu, tot el contrari: en moments demanca de certeses, sobreviuen els més flexibles, els més adaptables i elsmenys especialitzats. Aquestes capacitats són netament educables.La metàfora hídrica de Bauman es fonamenta en cinc arguments, relatiusals cinc pilars del projecte modern: l’emancipació, la individualitat,l’espai–temps, la feina i la comunitat. Resulta interessant repassar molt breu-ment algunes de les idees més destacades d’aquests cinc arguments des d’unpunt de vista estrictament pedagògic per detectar quanta saviesa amaguen lesseves paraules.L’emancipació és la pastanaga que atreu els il·lusos, voldrà dir Bauman.Viure en la ignorància, com Tàntal, significa gaudir de la felicitat i la innocèn-cia, ser lliure; viure en el compromís, com Elpenor despertat per Ulisses, sig- (1)Vegeu referències dels dos llibres al final d’aquest text.  nifica viure ple de dubtes i de raonaments: «l’alliberament, és una benediccióo una maledicció?» (2000, p. 23). L’educació orientada a l’emancipació signi-fica ajudar l’individu a construir la seva personalitat «dins» del marc delimitatper la societat actual: les habilitats socials proporcionen unes rutines degra-dants per a l’individu, des del punt de vista de la llibertat, però summamenteficaces des del punt de vista de la protecció davant de les inclemències del’entorn. La reclamació del «jo primer», el descens del compromís polític, elpoc interès per les reformes socials i pel bé comú, tots ells fenòmens carac-terístics de la societat actual, s’expliquen per la transformació profunda queha experimentat l’espai públic. Bauman contradirà aquells que afirmen que lacosa pública penetra en tots els racons de la privacitat: «l’espai públic és ones realitza la confessió pública dels secrets i intimitats privats» (2000, p. 45).És a dir, la privacitat ocupa quotes més grans d’espai públic, i la mateixa con-dició d’individu reemplaça la de ciutadà. L’educació per a la ciutadania perdpistonada davant de les proclames d’atenció individualitzada, autèntica pro-motora de l’emancipació, i del rellançament i la reemergència de les particu-laritats, siguin culturals, religioses o ludicofestives.Precisament, la individualitat s’acostuma a mostrar com a alternativa alcreixent control polític per part dels governs, fins i tot democràtics, amb unadeformació intencionada del concepte de llibertat. 2 La visió orwelliana, d’aquellgermà gran que tot ho veu i controla, vol que ens adonem que la finalitat noés una societat opressora sinó una societat en què la participació de l’individués equivalent a zero, per ignorància o indolència. En el terreny de les relacionssocials, Bauman ens recorda l’èxit dels llibres d’autoajuda basats en la fórmu-la «si no es vol tornar boig preocupi’s de vostè mateix i despreocupi’s delsaltres» (2000, p. 71). L’individu, ara, necessita exemples i receptes per viure,més que líders i criteris. La societat de consum ofereix aquests exemples ireceptes per mitjà de la televisió, el missatge de la qual és molt penetrant,segons Bauman: «deixi’s convèncer, vostè no en sap, nosaltres sí». Ja no hiha necessitats, només desigs; no cal «estar sans», sinó «estar en forma».Precisament la salut i la cura del cos és un dels símptomes de la modernitatlíquida: les proclames a favor del cos no han derivat en moderació i austeritat,sinó en més abús i laxitud consumistes. El consumidor no corre darrere de lessensacions tàctils, visuals i olfactives que exhibeixen els objectes de consum,sinó que fuig de la por d’equivocar-se, de sentir-se sol, de no ser atès: «Lacompra compulsiva/addictiva és sempre el ritual diürn destinat a exorcitzarl’espantosa aparició de la incertesa i la inseguretat nocturnes» (2000, p. 87).La compra no és una elecció lliure, o almenys no ho és del tot, ja que es trobalimitada pels estàndards emesos pels mitjans audiovisuals de comunicació,que han alterat la relació espai–temps.319 Reflexions Bibliogràfiques (2)Pettit (1999) ens ha fet veure que una cosa és la llibertat com a no-interferència de l’estat capals individus, per la qual advoquen els neoliberals, i una altra cosa és la llibertat com a no-domi-nació dels poderosos sobre els dèbils, que reivindiquen els liberals republicans, és a dir els mésesquerrans en el panorama ideològic nord-americà. La diferència no és tan subtil com sembla.  320 Temps d’Educació, 28 2n semestre 2003 / 1r semestre 2004 Així, les colònies o agrupacions de cases, fortament protegides amb reixessovint electrificades, aïllades de l’exterior i gairebé autosuficients en termes deconsum i, en temps de teletreball, de dedicació professional, com fàcilmenttrobem per zones riques de l’Amèrica Central i del Nord, esdevenen el para-digma de la comunitat que se’ns acosta. Bauman reflexiona, a partir de les ciu-tats dissenyades expressament amb aquesta idea, sobre la noció mateixa decomunitat i sobre com ha modificat la posició que tenim davant del binomiespai–temps. La Défénse, de París, és el símbol de l’extremada peremptorie-tat que tenim els humans d’ocupar l’espai: «un lloc inhòspit: tot el que hi ha ala vista inspira respecte però desanima a romandre-hi» (2000, p. 104). Els edi-ficis són construïts per ser contemplats, no per viure-hi; el gaudi és extern,superficial, de sentits enfora; no hi ha possibilitat d’espais públics dissenyatsper compartir; són impersonals i buits de contingut. L’altre exemple vibrant d’o-cupació privada de l’espai públic és el centre comercial, lloc que insta «a l’ac-ció, no a la interacció», i on a més s’endevina una alteració important quant altemps: la seguretat que proporciona un espai obert on hi podem esmerçarhores i hores, tot i la presència d’estranys que arrosseguen històries privadesque alhora increpen la nostra privacitat. No són solament temples del consum,sinó catedrals de la individualitat més accentuada. Algú ha gosat dir que l’ur-banisme ha deixat pas a la urbanalització  , com la seva fase banal.En un sentit semblant, les escoles poden emmirallar-se en aquests centrescomercials com a espais assistencials, amb aparadors de varietats, on impe-ra la superficialitat i sovint la mediocritat, la instantaneïtat, amb productes eti-quetats amb una data de caducitat perfectament visible. Precisament, la cadu-citat de les prescripcions (i potser també dels paràmetres amb què descrivimla realitat) és un dels trets repetits en aquesta etapa de liquiditat. L’essència d’aquests espais públics privatitzats és el que Bauman anome-na la «redundància de la interacció» (2000, p. 113): si no és possible evitar elsestranys, «almenys podem evitar de tenir-hi tractes». Per aconseguir-ho calque tot el que diguin esdevingui irrellevant i insubstancial; cal que incremen-tem la interacció fins avorrir-la per rutina. Amb tot, les ciutats modernes pre-senten espais buits, o no-espais, que corresponen a zones que foragitem delnostre mapa mental; són aquelles peces de terreny que no encaixen en lanostra biografia urbana i que sovint se’ns mostren desplaents: zones brutes,mal urbanitzades, o caòticament transitades. L’ocupació de l’espai, i també de l’espai mental, és una de les obsessionsde la modernitat pesada, però encara ho és més l’obsessió de la feina per sem-pre. Se sap com comencen els estudis, però no se sap amb certesa el recorre-gut laboral posterior. La noció de feina, i el lloc que ocupa en les escales devalors contemporànies, és la que de ben segur ha experimentat més modifica-cions amb el pas a una modernitat líquida. La imatge del laberint expressa cla-rament (Bauman, 2000, p. 147) el conjunt de sensacions que poden tenir enaquests moments els que estan a punt d’obtenir qualsevol diploma universita-ri. Aquí també s’ha acabat el plantejament a llarg termini. La lluita de classesno centra l’atenció en la batalla entre capital i treball, sinó en l’equilibri entre  consum i oci. No és que capital i treball s’hagin divorcitat: el matrimoni s’hatransformat en una parella de fet on els vincles duradors ja no es basen en lespromeses sinó en els fets. La precarització de la feina, la deslocalització, ladesregulació, i altres símptomes d’un suposat desballestament capitalista, nosón més que epifenòmens darrere dels quals es produeix un profund procés detransformació del capitalisme. Com dèiem, hi ha una crisi del capitalisme, peròde creixement, per eixamplament i estirament a tots els racons del planeta,sense traves ni fronteres. També l’educació escolar sembla caure en el paranyquan defensa que cal dirigir els esforços per formar consumidors crítics deltemps lliure, però consumidors en definitiva. Cultura i comunitat I és que el debat, si tenia raó de ser, hauria de fer referència al sentit mateixde l’educació escolar en una societat que es diu del coneixement. Una institu-ció, com l’escola, creada per i en una societat de la «ignorància», amb la fina-litat de transmetre el coneixement, tenia tot el sentit del món; una institució del«saber» que  ja  no en té l’exclusiva, perd molt del seu sentit. El projecte moderninventa l’escola; la postmodernitat no tanca l’escola però li fa el pitjor favor: liatribueix tots els mals de la societat; si no pots ensenyar, educa, li dirà.La pedagogia de la modernitat, racional i científica, tindrà una primerareacció encapçalada per romàntics i naturalistes, que rebutjaran el coneixe-ment com un ens abstracte definible en termes universals, i ambicionaran quela contextualització del saber és del tot necessària per ajudar a construirsocietats sòlides i integrades: el relativisme, que dèiem. La cultura esdevé elfetitxe amb el qual s’invocaran uns suposats beneficis per a la societat perquèsignifica projectar a «llarg termini» i pensar en termes de gran profunditat, tantamunt com avall i també endarrere i endavant: és a dir, combinarem cohesiósocial i respecte a la tradició al voltant de la cultura. S’assumirà que sense cul-tura no hi ha societat i, és clar, no hi ha educació: la cultura en majúscula seràla referència per als educadors.Tancant el segle XX , el projecte modern rebrà els embats dels postmo-derns, negadors precisament de qualsevol possibilitat d’un coneixement esta-ble, que és superat per coneixement nou, «la qual cosa implica entrar en unmón absolutament relatiu» 3 , i que els permet reivindicar el lloc de la sensibili-tat, com a motor de l’educació estètica que activarà ensems la lògica i la intuï-ció. Tornem a qüestionar el projecte racionalista, científic i laic, i reclamem lapresència de les emocions, la vulgata  i la religiositat. La polèmica ja no ésentre maquinari i programari, perquè el programari tampoc no resisteix lesenvestides del consumisme; la tensió se situa entre permanència i instanta-neïtat. De fet, el dubte principal de l’educador és precisament intentar endevi-nar el temps que el coneixement transmès resistirà en l’educand. És una taulade salvació peremptòria i fràgil per a l’educador perquè la fulgurant desapari-ció de seguretats afebleix el seu poder i encara més la seva autoritat. Aquesta321 Reflexions Bibliogràfiques (3)Una descripció acurada es pot consultar a Colom (2000, p. 72).
Related Search
We Need Your Support
Thank you for visiting our website and your interest in our free products and services. We are nonprofit website to share and download documents. To the running of this website, we need your help to support us.

Thanks to everyone for your continued support.

No, Thanks