Εἴδωλον i εἰκών. Dos noms i una problemàtica sobre la representació de la imatge en la Grècia antiga

Description
Εἴδωλον i εἰκών. Dos noms i una problemàtica sobre la representació de la imatge en la Grècia antiga

Please download to get full document.

View again

of 37
All materials on our website are shared by users. If you have any questions about copyright issues, please report us to resolve them. We are always happy to assist you.
Information
Category:

Word Search

Publish on:

Views: 2 | Pages: 37

Extension: PDF | Download: 0

Share
Tags
Transcript
  25  Anuari de la Societat Catalana de Filosoa XXIV, 2013 . 25-61 ISSN (format paper) 1130-4383 - ISSN (format digital) 2013-9543 DOI: 10.2436/20.3001.01.27 http://revistes.iec.cat/index.php/ASCF Eἴδωλον  i εἰκών . Dos noms i una problemàtica sobre la representació de la imatge en la Grècia antiga   A  NTONI  B OSCH -V  ECIANA  Grup de Recerca «Filosoa i Cultura» (Universitat Ramon Llull)   Grup de Recerca «Eidos. Hermenèutica, platonisme i modernitat» (Universitat de Barcelona) Departament de Filosoa Teorètica, Història de la Filosoa i de la Ciència Facultat de Filosoa  Universitat Ramon Llull Diputació 231E-08007 Barcelona  abosch12@xtec.cat  Article rebut el 7 d’octubre de 2011 i acceptat el 10 de maig de 2012 Resum :  Aquest text reprodueix, amb algunes modicacions bastant signicatives, la co - municació que vam llegir en els Col·loquis de Vic que tingueren lloc els dies 6-7 d’octu - bre de 2011, i que van ser dedicats al tema de La Imatge  . En aquest text tractem la noció d’ imatge   en la cultura grega, des dels seus orígens ns a Plató i Plotí.  Abans que res es passa revista a l’estat de la qüestió sobre els posicionaments actuals més rellevants arran d’aquesta problemàtica. Hi exposem la problemàtica semàntica i losòca sobre la noció d’ imatge  - representació expressada a través dels mots eidôlon  i eikôn  en diàleg, sobretot, amb els treballs de Jean-Luc Marion, Jean-Pierre Vernant, Suzanne Saïd i Anca Vasiliu. Igualment es posa èmfasi en l’itinerari de la relació entre la imatge ( mythos  ) i el concepte ( logos  ) mostrant com n’és de necessària la seva complementarietat (Lluís Duch). Paraules clau: Ématge-Ídol, Imatge-Icona, Paraula, Filosoa de la Imatge, Representa  - ció de la imatge a la Grècia antiga. Eἴδωλον   and    εἰκών  . Two names and one problem with the representation of image in ancient Greece   Abstract  : The following text is a revised version of a paper on the subject of image in Greek culture srcinally delivered at the Col·loquis de Vic in October of 2011. The text discusses the concept of image   from its srcins to Plato and Plotinus and reviews the state of the question regarding the most salient current positions on this problem. It also describes the semantic and philosophical issues of the notion of image-representation  expressed in the words eidôlon  and eikôn  in dialogue, especially as these appear in the  works of Jean-Luc Marion, Suzanne Saïd, Anca Vasiliu and Jean-Pierre Vernant. Finally, it highlights the relationship between the path of the image   ( mythos  ) and concept   ( logos  ), emphasizing their mutually complementary nature (Lluís Duch). Key words:  image-idol, image-icon, word, philosophy of the image, representation of the image in ancient Greece. En el nostre present, darrere els mots grecs εἴδωλον  i εἰκών  hi llegim  26  Anuari de la Societat Catalana de Filosoa XXIV, 2013  Antoni Bosch-Veciana  inevitablement una llarga filera de controvèrsies que han girat al voltant de la noció d’ imatge  . Molt sovint aquestes controvèrsies han adoptat formes altament combatives. Com amb raó ha fet notar Lluís Duch, la idolatria i la iconoclàstia són clarament dues  formes acrítiques   de llegir la imatge  . 1  En efecte, si bé, per una banda, la idolatria   no és altra cosa que una afirmació acrítica   de la imatge; la iconoclàstia  , per l’altra, no és sinó una destrucció    acrítica de la mateixa imatge. 2  Ens trobem, doncs, davant de dos mots, εἴδωλον  i εἰκών , els camps semàntics dels quals, al llarg de la història, han posat en relleu sovintejades turbulències fins arribar a conflictes d’un gruix antropològic, teològic i ontològic ben coneguts. Els mots εἴδωλον  i εἰκών  són grecs, però la problemàtica que vehiculen és universal. De fet, en qualsevol cultura —grega o no, de tradició hel·lènica o no— ens podem topar amb lectures acrítiques   de la imatge i, precisament degut a aquest acriticisme lector de la imatge  , sovint ens trobem, en les diverses cultures, amb discussions que, a voltes, fins i tot arriben a adoptar formes de violència notabilíssimes. Resulta ben eloqüent en aquest sentit la narració bíblica del vedell d’or (Ex 32), 3  precisament una narració no grega, el contingut històric de la qual es refereix a esdeveniments del segle  XIII  aC, molt anteriors al moment de l’aparició de l’escriptura alfabètica grega (s.  VIII  aC). Tant en el dur diàleg entre Moisès i Aaron, a la falda del Sinaí, com en el conjunt narratiu del capítol 32 del llibre de l’Èxode, hi podem llegir, d’una banda, la violència extrema que l’acte idolàtric del poble jueu va desencadenar, fins arribar a la mort de molts: «germans, amics i veïns» (Ex 32, 27); i, de l’altra, el record del manament iconoclàstic que no permetia de cap manera al poble jueu fabricar-se «déus d’or» (Ex 32, 31), és a dir, imatges idolàtriques de Déu. 4  La narració mereix ser llegida una i altra vegada. Arnold Schönberg l’ha reinterpretada en la seva excel·lent òpera intitulada  Moses und  Aron . Precisament el libretto d’aquesta òpera, escrit per ell mateix, és una peça hermenèutica de primer ordre pel que fa a la problemàtica de la imatge  . 5   1. Lluís D UCH , «El context del mite»,  Anàlisi   24, (2000), p. 41. Podem dir, en general, que tota la voluminosa obra del professor Lluís Duch aborda aquesta temàtica de la imatge   a través de l’anàlisi de la relació que existeix de «necessària complementarietat» entre mite   ( imatge  ) i logos   ( concepte  ).2. Cf. Ibídem . 3. El text bíblic conté altres referències a aquest mateix episodi del vedell d’or en: Dt 9,7-10,11; Sl 106,19-23; Ne 9, 18; i Ac 7,39-41.4. No es pot oblidar la importància teològica, losòca i antropològica que té el fet que l’home, d’acord amb el relat del Gènesi  , sigui fet  per Déu mateix   (no pas per l’home) a «imatge de Déu» (Gn 1, 26-27). El ser «imago Dei» de l’home no constitueix cap excep - ció a la iconoclàstia jueva; amb tot, podria succeir que l’home esdevingués culte idolàtric de si mateix, objectivant-se, i deixant de ser, per això mateix, «imago Dei». Régis D EBRAY    ha assenyalat com «tous les monothéismes sont iconophobes par nature, et iconoclastes par moments» ( Vie et mort de l’image. Une histoire du regard en Occident   (Folio essais, 261), París: Gallimard 1992, 101). La noció dinàmica i personal del Déu-Trinitat   no permet sensu stricto de parlar del cristianisme com d’un monoteisme.  27 Eἴδωλον  i εἰκών    Anuari de la Societat Catalana de Filosoa XXIV, 2013 En aquesta narració jueva, la problemàtica sobre la imatge   se’ns presenta com una problemàtica fonamentalment teològica i antropològica.De fet, sigui com sigui, els mots grecs εἴδωλον  i εἰκών  ens remeten inevitablement a aquesta problemàtica permanentment viva sobre la noció d’ imatge  . No és en l’actualitat de la problemàtica sobre la imatge   que pararem la nostra atenció sinó en el moment grec en què aquesta problemàtica comença.  Al llarg del temps aquesta problemàtica ha transitat per diversos camins. Jean-Luc Marion en Fragments sur l’idole et l’icône n’ha esbossat alguns: «Que l’idole ne puisse s’aborder que dans l’antagonisme qui l’unit imman - quablement à l’icône, il n’en faut sans doute pas discuter. Certes les deux concepts appartiennent à deux moments historiaux distincts et, en bien de sens, concurrents: l’ εἴδωλον  suppose la splendeur grecque du visible, dont la polychromie suscite la polysémie du divin, tandis que l’ εἰκών  renouvelée de l’hébreu par le Nouveau Testament et théorisée par la pensée patristique et byzantine, se concentre —et avec elle l’éclat du visible— sur l’unique figure de celui que, précisément, Hölderlin ne nomma Der Einzige   qu’en lui comparant et, finalement, lui intégrant Dionysos et Hercule. Mais pareil conflit se déploie dans une dimension bien plus essentielle qu’une éventuelle polémique entre l’“art païen” et l’“art chrétien”». 6  Ací ens proposem considerar la problemàtica semàntica continguda en el debat entre els mots εἴδωλον  i εἰκών  fins arribar als plantejaments platònic i plotinià de la noció d’ imatge  . En aquests plantejaments hi és decisiu l’aclariment filosòfic del sentit dels mots εἴδωλον  i εἰκών . Per a molts, Plató ha estat qui primer ha formulat una condemna filosòfica de la imatge    i, per això mateix, qui ha marcat un punt d’inflexió en la noció (filosòfica)  d’ imatge  , cosa que ha significat, de retop, un canvi en la manera de veure i de comprendre les imatges. A partir de Plató, i de Plotí, els plantejaments filosòfics (i, sobretot, teològics) s’obriren pas, principalment dins del cristianisme, els quals, amb els segles, van possibilitar no només afinar la noció d’ imatge   sinó fer més aptes la mirada   i el llenguatge   humans per a la imatge  . En aquestes pàgines, si ens apropem a la reconsideració de la problemàtica de la imatge   és per tal de reinterpretar  -la millor i poder, així, comprendre el rerefons discutit en les diverses posicions adoptades fins als moments platònic i plotinià. En els itineraris semàntics que les paraules descriuen hi podem llegir 5. Sobre el libretto  d’Arnold Schönberg vegeu els textos següents de Lluís D UCH : «Mite i cultura», dins I. R  OVIRÓ -J. M ONSERRAT  (ed.), La cultura (Col·loquis de Vic, 3), Barce - lona: Universitat de Barcelona 1999, p. 29-44, esp. pp. 36-41; «El context del mite»,  Anàlisi   24, 2000, pp. 46-49; «Entre la música i la paraula: Arnold Schönberg»: Qüestions de Vida Cristiana   209, 2003, pp. 106-124; i, sobretot, l’edició catalana del libretto de  Moisès i Aaron : Arnold S CHÖNBERG ,  Moisès i Aaron.  Edició i traducció de Lluís Duch amb la col·laboració de Josep Barcons. Edició bilingüe,   Barcelona: Fragmenta 2012).6. Jean-Luc M  ARION , «Fragments sur l’idole et l’icône», Revue de Métaphysique et de Morale    84 (1979) 433.  28  Anuari de la Societat Catalana de Filosoa XXIV, 2013  Antoni Bosch-Veciana  les petges que amb els anys les paraules van dibuixant en el camí transitat. La lectura d’aquestes petges és una feina difícil encara que molt sovint apassionant. Amb freqüència, encara que no sempre, les petjades hi són força desdibuixades i, fins i tot, massa sovint, en alguns indrets, s’encavallen amb certa brutalitat, senyal inequívoc de combat. Les paraules εἴδωλον  i εἰκών   amb freqüència, massa freqüència, han resseguit itineraris de combat.* * * En  la cultura grega, amb el temps, l’art de la guració   assolí una bellesa certament indiscutible, sobretot quan va aparèixer i desenvolupar-se l’art de la imatge  .  Tanmateix, com ha assenyalat el lingüista francès Émile Benveniste en un cèlebre article intitulat Le sens du mot κολοσσός   et les noms grecs de la statue  , 7  els grecs, si bé van fabricar figures diverses des de molt antic (després del segle  VIII  aC), «ne possédaient aucun nom de la statue», 8  és a dir, cap de les gures fabricades inicialment tenia res a veure amb les idees de represen -tació   o d’ imitació  . 9  La cultura grega, lentament, va anar  pensant   a fons, d’una manera srcinària, una noció essencial: la noció d’imatge (i, amb ella, les idees de representació i d’ imitació  ). Però el primer que trobem, abans que la noció d’imatge  , són objectes figurats  . 10   Benveniste nota agudament que «le peuple qui a xé pour le monde occidental les canons et les modèles les plus achevés de la plastique a emprunté aux populations autochtones la notion même de représentation gurée». 11 Els arqueòlegs afirmen que en el món grec no trobem objectes gu-o trobem objectes gu - rats ns després del segle  VIII  aC, és a dir, quan justament en el món grec comença a haver-hi escriptura (alfabètica). És del tot signicatiu que, en aquesta època d’aparició de l’escriptura (alfabètica),  el verb γραφεῖν ,  volgués dir, alhora, «escriure» i «dibuixar» o «pintar». El primer sentit que tingué el verb γραφεῖν , primitivament, va ser el d’«esgarrapar», «rascar», «gravar», 7. Revue de philologie, de littérature et d’histoire ancienne   6 (1932) 118-135. 8. Ibídem, 133. 9. Jean-Pierre  V  ERNANT ,  a propòsit d’això, amb raó, ha escrit: «La catégorie de représentation figurée n’est pas une donnée immédiate de l’esprit humain, un fait de nature, constant et universel. C’est un cadre mental qui, dans sa construction, suppose que se soient déjà dégagées et nettement dessinées, dans leurs rapports mutuels et leur commune opposition à l’égard du réel, de l’être, les notions d’apparence, d’imitation, de similitude, d’image, de faux-semblant». (  Jean-Pierre  V  ERNANT , «Figuration et image»,  Mètis. Anthro- pologie des mondes grecs anciens   5 (1990) 226). I afegeix tot seguit: « Cet avènement d’une pleine conscience figurative s’opère en particulier dans l’effort entrepris par les anciens Grecs pour reproduire dans une matière inerte, grâce à des artifices techniques, l’aspect  visible de ce qui, vivant, manifeste d’emblée au regard sa valeur de beauté —de divine beauté— en tant que thauma idesthai, merveille à voir» ( Ibídem ).10. Cf. Jean-Pierre  V  ERNANT , «De la présentication de l’invisible à l’imitation de l’appa  - rence», en: Jean-Pierre  V  ERNANT ,  Mythe et pensée chez les Grecs   (Poche, 13), París: La Découverte 1996, p. 339 i, també, Jean-Pierre  V  ERNANT , Figuration et image  , 225. 11. B ENVENISTE , 133.  29 Eἴδωλον  i εἰκών    Anuari de la Societat Catalana de Filosoa XXIV, 2013 «ratllar», «rautar» (cf. Il 17, 599). 12 Naturalment, els primers objectes gurats van ser força rudimentaris i, segons els estudiosos, en ells s’hi reconeixien inuències de models orien -tals. 13  Tots ells tenien a veure amb la mort: eren de caràcter funerari. Régis Debray ha escrit: «La naissance de l’image a partie liée avec la mort». 14  I afegeix: «C’est un constant banal que l’art naît funéraire, et renaît sitôt mort, sous l’aiguillon de la mort». 15  La guració s’inicia, doncs, com a expressió d’un sentiment religiós de l’existència humana (de relligament amb el grup humà i amb la natura) que la mort   (d’un dels seus membres) suscitava en els éssers humans del mateix grup. Fustel de Coulanges, en la segona meitat del segle  XIX  , havia posat en relleu que el misteri de la mort fou allò que va permetre a l’ésser humà de fer el pas del visible a l’invisible  . 16  Aquesta obertura cap a l’ invisible («un món “altre”», és a dir, «un altre món») permeté tant l’accés del visible a l’invisible com l’accés de l’invisible a l’invisible  . I, en aques - ta comunicació, es veié la necessitat de mediacions. L’ art guratiu funerari fou una de les primeres mediacions de l’ésser humà per tal de poder transitar del visible a l’invisible  , i fer possible, alhora, el pas de l’invisible al visible  . Molt aviat, obert el camí de l’invisible, aparegué l’art guratiu referit a  gu-res divines  . 17  Figuracions de la mort i guracions divines tingueren un paper pioner en els inicis de la imatgeria grega. 18  Com ho fa Jean-Pierre Vernant, cal insistir una vegada més en el fet que «une statue cultuelle, quelle que soit sa forme, même pleinement humaine, n’apparaît pas nécessairement comme 12. A. B  AILLY  , Dictionnaire Grec-Français  , Paris: Hachette 1963 26 , s.v. γράφω , 418. 13. Jean-Pierre  V  ERNANT , De la présentication de l’invisible, 339. Bernard Holtzmann, ate - nent el període colonitzador grec que havia començat en el segle  VIII  aC, i que abraçava tota la Mediterrània, parla del segle  VII  aC com a «phase d’expérimentation et d’assimila  - tion des formes et des techniques orientales, […] la phase orientalisante de l’art grecque» (Bernard H OLTZMANN , La sculpture grecque. Une introduction , París: Librairie Générale Française 2010, 118). Aquesta fase orientalitzant la trobem amb una intensitat particular a Creta, la Jònia i també a Samos (Ibídem). 14. D EBRAY  , 24. 15. Ibídem, 26.16. Fustel de Coulanges, en el capítol sobre Le culte des morts  , escriví: «Cette religion des morts paraît être la plus ancienne qu’il y ait eu dans cette race d’hommes. Avant de concevoir et d’adorer Indra ou Zeus, l’homme adora les morts; il eut peur d’eux, il leur adressa des prières. Il semble que le sentiment religieux ait commencé par là  . C’est peut-être à la vue de la mort que l’homme a eu pour première fois l’idée du surnaturel et qu’il a  voulu espérer au-delà de ce qu’il voyait. La mort fut le premier mystère; elle mit l’homme sur la voie des autres mystères. Elle éleva sa pensée du visible à l’invisible  , du passager à l’éternel, de l’humain au divin» ( F USTEL   DE  C OULANGES , La cité antique   (Champs clas- siques, 131). Préface par François H  ARTOG . Introduction par Bruno K   ARSENTI , París: Flammarion 1984 [1864 1a. ed.], p. 51. Les cursives són nostres).17. Cf- Irini-Fotini  V  ILTANIOTI , «La statue vivante en Grèce ancienne: de la représentation symbolique au réceptacle de la divinité», en: Alain D IERKENS -Sylvie P EPERSTRAETE -Cécile  V   ANDERPELEN  (éds.),  Art et religion,  (Problèmes d’histoire des religions, 20), Bruxelles: Éditions de l’Université de Bruxelles 2011, 17-29.
Related Search
We Need Your Support
Thank you for visiting our website and your interest in our free products and services. We are nonprofit website to share and download documents. To the running of this website, we need your help to support us.

Thanks to everyone for your continued support.

No, Thanks